De la Ribera a Morvedre

Han sigut unes setmanes molt intenses de treball i d'il·lusió que a la fi han donat el seu resultat.

Bo, em ve de gust compartir-ho amb vosaltres. Ara mateix estic emocionat… jo, que sóc una persona tranquil·la que no es sol alterar molt… probablement ha sigut un dels millors dies de la meua vida.

Tweet

Perquè la nostra alcaldessa continua la feina de Franco? És un gran misteri, però ara que estem per les dates, és convenient recordar que la nostra alcaldessa ha volgut soterrar la memòria de tants i tants republicans assassinats per la dictadura i que van estar ocultats i soterrats en fosses comunes sense nom. Convé també recordar la trista massacre de persones i d'idees que es va portar a terme a les nostres terres. Aquesta massacre que va suposar, juntament amb els 36 anys de dictadura ofegadora, la pèrdua del valor que el nostre Estat encara conservava d'èpoques pretèrites.

Però el record és amb el que, curiosament, la nostra alcaldessa no ens vol obsequiar. Afortunadament la justícia oficial frenà els plans de Rita, però continua sent esgarrifós el que tenia projectat. Val a dir que Franco no es va conformar amb assassinar a aquella gent, ell volia que la seua memòria es perdés. I la nostra alcaldessa sinistrament volia contribuir a que això passés. Em sembla un exemple més de la real tendència d'aquesta gent de la que els valencians encara no ens hem desfet.[@more@]

Tweet

El nostre patrimoni cultural, arquitectònic, artístic, etc. és, abans que res, el nostre patrimoni. Això vol dir que en última instància els bens culturals, naturals o històrics que el nostre poble al llarg del temps ha anat produint o conservant, pertanyen al nostre poble. I també es pot pensar que, si en última instància som els propietaris col·lectius, tenim el dret també de poder gaudir-ne d'estos bens, del nostre patrimoni. Però en alguna zona d'aquesta senzilla lògica s'han d'haver perdut els governants ací a la ciutat de València, quan ens obliguen als valencians, legítims propietaris del nostre patrimoni a pagar per poder gaudir d'aquest dret.

I a més, el cas de la Seu de València és ja un escàndol. Resulta la iniciativa de privatitzar el nostre patrimoni ha sigut de l'Arxidiòcesi, amb la simpàtica benedicció dels nostres governants. Uns dels arguments és que el govern central desatén al l'Església i aquesta ha de buscar-se els finançaments pel seu compte. La poca vergonya de l'Església Catòlica arriba fins a punt de fer del patrimoni que els valencians, amb els nostres diners alguns i el nostre treball altres hem erigit, una màquina de fer diners.

Si algú ha tingut mai l'esperança de que la nostra batllessa mira de veres pels ciutadans de la nostra ciutat en compte de pels interessos econòmics de la burgesia, que es vaja desencantant.

Tweet

La llibertat és un concepte curiós. És defensat per tothom com el paradigma de la bondat política, i a més amb una virulència contundent. No cal mencionar que aquesta predilecció per la llibertat no va ser un fenomen de masses fins fa poquet. La popularització del terme es va estendre per tot Occident després de la II Gran Guerra, al temps que s'assentaven les bases de l'Estat de Dret actual; i es va sacralitzar al temps que queia el Mur de Berlín. Aleshores el principi de llibertat deixa d'estar en discussió per a passar a estar en la boca de totes les tendències polítiques. Des dels defensors incrèduls del socialisme real de Lenin i Stalin, fins als nostàlgics de l'Alemanya nacionalsocialista, la nova esquerra plural, la nova dreta progressista i totes les sensibilitats polítiques parlen de llibertat com un valor indiscutible. Però sembla que la maniobra que s'ha portat endavant és pareguda a la del got d'aigua buit que hom omple del que vol per després beure a gust. Cadascú li dóna el seu significat, en general contraposat a la resta de significats, i el aldarull és espectacular.

[@more@]

Però la llibertat és un concepte que conté un valor, i un significat real que es troba ocult sota tot aquest oripell llibertari que ens venen com al rastre. La llibertat, a part de vendre molt al mercat dels vots, té la virtut de ser la pedra clau per situar-nos dintre de la societat. Ens proporciona una possibilitat íntimament magnífica: la possibilitat de la transcendència. Si som lliures, el nostre comportament lliure ens donarà la possibilitat de ser herois, de reclamar la gloria dels nostres actes i passar a la posteritat.

Però ens oblidem de que la llibertat està condicionada. Però de quina manera! la nostra voluntat no decideix on nasquem, en quins valors ens eduquen, en quin context històric vivim. Tot això no ho triem. Però hem de pensar açò: de veritat existiria la llibertat sense tots aquest condicionaments? Vaig a posar un exemple. Per a que tingues la possibilitat d'obrir una porta, ha d'existir una porta. Per a que nosaltres puguem triar entre una o altra opció política, han d'existir prèviament tals opcions. I fins i tot si es vol crear una nova opció, ha d'existir prèviament una situació que et moga a fer-ho. Som esclaus de la nostra circumstància, però sense aquesta submissió, la nostra llibertat no tindria sentit.

La conclusió és que no n'hi ha llibertat sense determinació. I aquesta frase no la vaig dir jo, sinó un home que es feia dir Carles Marx. Entre tanta saliva malbaratada, no existeix cap altra interpretació de la llibertat més completa que la marxista, o almenys jo no n'he trobat. En realitat aquest article comença ací, en el punt en el que moltes coses que venen explicades deixen d'encaixar.

Tweet

Segurament per aquests dies es produirà un fet que es pot considerar la derrota d'una llarga batalla. La lluita per a que TV3 es veja a la nostra terra ve de lluny, i és, a hores d'ara i donada la situació que patim, una lluita que té un valor estratègic impressionant. Si som pessimistes, es podria metaforitzar açò amb una estacada final contra un moviment de recuperació nacional que porta massa temps en una situació crítica com per a sobreposar-se. Si som optimistes o simplement ingenus, es podria dir allò del “no està tot perdut”, però portem massa temps dient el mateix i ja comencen a escassejar-nos les eixides per portar endavant el nostre projecte. També es podria afirmar que “l'esperança és l'últim que es perd”, tot i que si la dreta aconsegueix el seu objectiu podríem capgirar la dita dient que “l'esperança és l'últim que tenim”.

[@more@]

I no parle per parlar, i tampoc magnifique per magnificar. No s'ha d'entendre la TV3 com la televisió de qualitat que ens queda. Tampoc s'ha d'entendre com una aposta estratègica contra la desinformació de Canal 9. No, almenys, per entendre el fet crític que implica la censura contra la TV3. La Catalana podia ser una televisió roina i amb un contingut mediatitzat i tergiversat i continuaria fent la seua funció dràstica a terres valencianes, tot i que amb menys efectivitat. El valor és que és l'única televisió de primer ordre que ens queda al valencians íntegrament en la nostra llengua. I és una eina essencial per a que el nostre moviment gaudisca de bona salut i puga projectar un futur en alça.

En una societat on la informació té una importància estratègica, un servei informatiu en català és un tresor tan apreciat com el riu Duero. I si entenem aquest moviment de fitxa de la dreta juntament amb la desestructuració dels pobles a colp de PAI, la banalització de les nostres tradicions, el seu habitual menyspreu cap a la llengua i la forta pressió directa que exerceix Madrid econòmica i culturalment via Almansa, doncs hem de reconèixer que estem prop de jaque mate.

Avui estic pessimista, però crec que ens estem movent de forma suficientment efectiva per a mirar d'evitar aquest atropellament. Esquerra ja s'està movent al Parlament i les condemnes i crits d'alerta inunden la xarxa i alguns periòdics. Altres partits ja es posicionen i la societat civil ja s'està mobilitzant. Veuen el mateix que jo: que la TV3 és una eina essencial. Estem posant tot l'esforç perquè és s'evite, i si ho aconseguim, a més d'haver-nos lliurat d'una bona, eixirem espiritualment reforçats.

Tweet

[@more@]

Per comprendre el que vull explicar, s'ha de dir que jo sóc de família castellanoparlant, he sigut educat en castellà i fins fa poc totes les meues relacions socials es feien en castellà. La cosa ja ha canviat, fa crec que més d'un any que no escric en castellà, i cada cop parle, llig i escric més i més en valencià. Ara la major part de la meua vida és plenament valencianoparlant: estudie en valencià a la universitat i les meues noves amistats em parlen i jo els conteste en la llengua del Tio Canya. I això va ser possible perquè jo vaig decidir prendre partit en la recuperació de la llengua pròpia del meu poble.

Però això també, de forma un poquet involuntària, fa que de vegades tingues moments de dubte. Sobretot pel fet de que íntimament sents que per molt que aprengues la llengua i visques en ella, mai no seràs aquell valencià de soca i arrel, aquell que ha sentit el valencià en el bressol. No sé si més gent té aquesta sensació, però el que si sé és que el meu cas no és, ni de bon tros, un cas aïllat. Conec a més d'un i de dos amb una història pareguda.

Per això, la història del Tio Canya, ha estat un història amb la que em sent identificat. I per això us contaré breument la història del meu pare. El meu pare és el net del Tio Canya, que marxa a València i es fa gent lletrada. És aquell net que mai parla la llengua del Tio Canya, i que no se la ensenya als seus fills, i que quan va al poble parla amb la muller i els fills en castellà. Ell ve d'Algemesí, i potser perquè ell no ha renunciat del tot als seus arrels jo conserve uns minsos records de la llengua en la memòria de la infantesa, algunes cançons de nit i poquet més, que de vegades m'ajuden a pensar que no és del tot cert que haja sigut educat íntegrament en castellà.

Però, com ja dic, jo haig de ser el besnét. Potser no siga un gran descobriment per molts, però a mi aquesta cançó on jo tinc un xicotet lloc em va esperançar, i em va donar forces per continuar normalitzant, no ja la llengua del Tio Canya, sinó la del meu iaio i la meua iaia, la llengua de la meua història que m'agrada pensar que tinc la missió de rescatar. Per la defensa de la llengua, hem de fer aquest esforç, fer aquest salt generacional, que tan bé descriu la cançó del Tio Canya i enfocar el valencià cap el futur. Amigues, amics, mai parlem el castellà, com hem aprés dels nostres pares, sinó com la gent del poble, la llengua del Tio Canya.

Tweet

Però en realitat no hauria d'estar-ho? Quina és aquella “normalitat” de que parlen i a la que aspiren? No crec que s'estiga sent just ni equilibrat, i s'està ignorant el que té de “conflicte” l'existència de les cultures plurals i diverses arreu del món. S'ha parlat d'Alemanya i de França, on sembla que la cultura és una cosa i la política una altra de ben distinta. Dons bé, els alemanys no ho han de tindre tan clar com nosaltres, perquè si ara tenim un estat alemany oficial és gràcies a un nacionalisme alimentat per les teories de Savingy, de la seua “realitat cultural-nacional alemanya” de caire espiritual que va provocar més d'un i de dos conflictes violents, entre guerres i revolucions. I si li parles a un alemany d'Alsàcia i Lorena, doncs no crec que no se li escape entre la indignació que aquest territori és alemany perquè “es parla alemany”.

I, per contra, els francesos si que ho tenen ben claret. El que faça referència a la cultura francesa no està polititzat perquè directament no es discuteix. A França es parla francès. I punt. I el bretó, l'alemany a l'esmentada Alsàcia, l'occità, el neerlandès, el basc o el català? doncs ho arreglen molt fàcilment els francesos: tot açò no existeix. I ja està. Però ocultat de l'oficial, la cultura catalana, o bretona o occitana, rep una politització forçosa. I si als exemples esmentats, on suposadament no n'hi ha politització cultural, es pot entreveure l'actualitat d'un conflicte i la realitat d'una opressió, a l'Àfrica o a Amèrica, a Àsia o a Oceania on s'han d'afegir els estralls de l'imperialisme europeu i americà, la politització de la cultura no és a més de real necessària?

De tota manera, i malgrat el que puga semblar, jo crec que no hauria d'estar polititzada cap cultura. Però ho crec perquè també crec que cap cultura hauria d'estar minoritzada, perseguida o oprimida. Cap cultura hauria d'estar polititzada, i la meua cultura queda inclosa. Potser en un món socialista, on les llibertats i les igualtats travessen la barrera de la formalitat per ser un realitat esperançadora, cap poble seria perseguit en la seua cultura i per tant no hauria necessitat de polititzar-la. Però ara per ara, el conflicte cultural està massa tacat de sang, massa ennegrit i estès com per a aspirar a eixa renuncia. Som una cultura minoritzada, i ho hem de proclamar, i hem de sentir que eixa consciència ens omple fins i tot quan deixem de ser-ho. Perquè ho hauríem sigut, i li deuríem a tota cultura perseguida ignorada i destrossada continuar fent de la nostra independència la bandera i el crit de guerra de tants i tants pobles que com el nostre tenen un futur incert.

Tweet

Si pots llegir aquest missatge és perquè el procés de registre s’ha realitzat correctament. Rep una cordial benvinguda!

Tweet