Però en realitat no hauria d'estar-ho? Quina és aquella “normalitat” de que parlen i a la que aspiren? No crec que s'estiga sent just ni equilibrat, i s'està ignorant el que té de “conflicte” l'existència de les cultures plurals i diverses arreu del món. S'ha parlat d'Alemanya i de França, on sembla que la cultura és una cosa i la política una altra de ben distinta. Dons bé, els alemanys no ho han de tindre tan clar com nosaltres, perquè si ara tenim un estat alemany oficial és gràcies a un nacionalisme alimentat per les teories de Savingy, de la seua “realitat cultural-nacional alemanya” de caire espiritual que va provocar més d'un i de dos conflictes violents, entre guerres i revolucions. I si li parles a un alemany d'Alsàcia i Lorena, doncs no crec que no se li escape entre la indignació que aquest territori és alemany perquè “es parla alemany”.
I, per contra, els francesos si que ho tenen ben claret. El que faça referència a la cultura francesa no està polititzat perquè directament no es discuteix. A França es parla francès. I punt. I el bretó, l'alemany a l'esmentada Alsàcia, l'occità, el neerlandès, el basc o el català? doncs ho arreglen molt fàcilment els francesos: tot açò no existeix. I ja està. Però ocultat de l'oficial, la cultura catalana, o bretona o occitana, rep una politització forçosa. I si als exemples esmentats, on suposadament no n'hi ha politització cultural, es pot entreveure l'actualitat d'un conflicte i la realitat d'una opressió, a l'Àfrica o a Amèrica, a Àsia o a Oceania on s'han d'afegir els estralls de l'imperialisme europeu i americà, la politització de la cultura no és a més de real necessària?
De tota manera, i malgrat el que puga semblar, jo crec que no hauria d'estar polititzada cap cultura. Però ho crec perquè també crec que cap cultura hauria d'estar minoritzada, perseguida o oprimida. Cap cultura hauria d'estar polititzada, i la meua cultura queda inclosa. Potser en un món socialista, on les llibertats i les igualtats travessen la barrera de la formalitat per ser un realitat esperançadora, cap poble seria perseguit en la seua cultura i per tant no hauria necessitat de polititzar-la. Però ara per ara, el conflicte cultural està massa tacat de sang, massa ennegrit i estès com per a aspirar a eixa renuncia. Som una cultura minoritzada, i ho hem de proclamar, i hem de sentir que eixa consciència ens omple fins i tot quan deixem de ser-ho. Perquè ho hauríem sigut, i li deuríem a tota cultura perseguida ignorada i destrossada continuar fent de la nostra independència la bandera i el crit de guerra de tants i tants pobles que com el nostre tenen un futur incert.
