[@more@]
Per comprendre el que vull explicar, s'ha de dir que jo sóc de família castellanoparlant, he sigut educat en castellà i fins fa poc totes les meues relacions socials es feien en castellà. La cosa ja ha canviat, fa crec que més d'un any que no escric en castellà, i cada cop parle, llig i escric més i més en valencià. Ara la major part de la meua vida és plenament valencianoparlant: estudie en valencià a la universitat i les meues noves amistats em parlen i jo els conteste en la llengua del Tio Canya. I això va ser possible perquè jo vaig decidir prendre partit en la recuperació de la llengua pròpia del meu poble.
Però això també, de forma un poquet involuntària, fa que de vegades tingues moments de dubte. Sobretot pel fet de que íntimament sents que per molt que aprengues la llengua i visques en ella, mai no seràs aquell valencià de soca i arrel, aquell que ha sentit el valencià en el bressol. No sé si més gent té aquesta sensació, però el que si sé és que el meu cas no és, ni de bon tros, un cas aïllat. Conec a més d'un i de dos amb una història pareguda.
Per això, la història del Tio Canya, ha estat un història amb la que em sent identificat. I per això us contaré breument la història del meu pare. El meu pare és el net del Tio Canya, que marxa a València i es fa gent lletrada. És aquell net que mai parla la llengua del Tio Canya, i que no se la ensenya als seus fills, i que quan va al poble parla amb la muller i els fills en castellà. Ell ve d'Algemesí, i potser perquè ell no ha renunciat del tot als seus arrels jo conserve uns minsos records de la llengua en la memòria de la infantesa, algunes cançons de nit i poquet més, que de vegades m'ajuden a pensar que no és del tot cert que haja sigut educat íntegrament en castellà.
Però, com ja dic, jo haig de ser el besnét. Potser no siga un gran descobriment per molts, però a mi aquesta cançó on jo tinc un xicotet lloc em va esperançar, i em va donar forces per continuar normalitzant, no ja la llengua del Tio Canya, sinó la del meu iaio i la meua iaia, la llengua de la meua història que m'agrada pensar que tinc la missió de rescatar. Per la defensa de la llengua, hem de fer aquest esforç, fer aquest salt generacional, que tan bé descriu la cançó del Tio Canya i enfocar el valencià cap el futur. Amigues, amics, mai parlem el castellà, com hem aprés dels nostres pares, sinó com la gent del poble, la llengua del Tio Canya.
Benvingut a la lluita!
Tots junts construïm eixe camí que tots desitjem, la llibertat.
Jordi Manyes.