La llibertat és un concepte curiós. És defensat per tothom com el paradigma de la bondat política, i a més amb una virulència contundent. No cal mencionar que aquesta predilecció per la llibertat no va ser un fenomen de masses fins fa poquet. La popularització del terme es va estendre per tot Occident després de la II Gran Guerra, al temps que s'assentaven les bases de l'Estat de Dret actual; i es va sacralitzar al temps que queia el Mur de Berlín. Aleshores el principi de llibertat deixa d'estar en discussió per a passar a estar en la boca de totes les tendències polítiques. Des dels defensors incrèduls del socialisme real de Lenin i Stalin, fins als nostàlgics de l'Alemanya nacionalsocialista, la nova esquerra plural, la nova dreta progressista i totes les sensibilitats polítiques parlen de llibertat com un valor indiscutible. Però sembla que la maniobra que s'ha portat endavant és pareguda a la del got d'aigua buit que hom omple del que vol per després beure a gust. Cadascú li dóna el seu significat, en general contraposat a la resta de significats, i el aldarull és espectacular.
[@more@]
Però la llibertat és un concepte que conté un valor, i un significat real que es troba ocult sota tot aquest oripell llibertari que ens venen com al rastre. La llibertat, a part de vendre molt al mercat dels vots, té la virtut de ser la pedra clau per situar-nos dintre de la societat. Ens proporciona una possibilitat íntimament magnífica: la possibilitat de la transcendència. Si som lliures, el nostre comportament lliure ens donarà la possibilitat de ser herois, de reclamar la gloria dels nostres actes i passar a la posteritat.
Però ens oblidem de que la llibertat està condicionada. Però de quina manera! la nostra voluntat no decideix on nasquem, en quins valors ens eduquen, en quin context històric vivim. Tot això no ho triem. Però hem de pensar açò: de veritat existiria la llibertat sense tots aquest condicionaments? Vaig a posar un exemple. Per a que tingues la possibilitat d'obrir una porta, ha d'existir una porta. Per a que nosaltres puguem triar entre una o altra opció política, han d'existir prèviament tals opcions. I fins i tot si es vol crear una nova opció, ha d'existir prèviament una situació que et moga a fer-ho. Som esclaus de la nostra circumstància, però sense aquesta submissió, la nostra llibertat no tindria sentit.
La conclusió és que no n'hi ha llibertat sense determinació. I aquesta frase no la vaig dir jo, sinó un home que es feia dir Carles Marx. Entre tanta saliva malbaratada, no existeix cap altra interpretació de la llibertat més completa que la marxista, o almenys jo no n'he trobat. En realitat aquest article comença ací, en el punt en el que moltes coses que venen explicades deixen d'encaixar.
