El nostre patrimoni cultural, arquitectònic, artístic, etc. és, abans que res, el nostre patrimoni. Això vol dir que en última instància els bens culturals, naturals o històrics que el nostre poble al llarg del temps ha anat produint o conservant, pertanyen al nostre poble. I també es pot pensar que, si en última instància som els propietaris col·lectius, tenim el dret també de poder gaudir-ne d'estos bens, del nostre patrimoni. Però en alguna zona d'aquesta senzilla lògica s'han d'haver perdut els governants ací a la ciutat de València, quan ens obliguen als valencians, legítims propietaris del nostre patrimoni a pagar per poder gaudir d'aquest dret.
I a més, el cas de la Seu de València és ja un escàndol. Resulta la iniciativa de privatitzar el nostre patrimoni ha sigut de l'Arxidiòcesi, amb la simpàtica benedicció dels nostres governants. Uns dels arguments és que el govern central desatén al l'Església i aquesta ha de buscar-se els finançaments pel seu compte. La poca vergonya de l'Església Catòlica arriba fins a punt de fer del patrimoni que els valencians, amb els nostres diners alguns i el nostre treball altres hem erigit, una màquina de fer diners.
Si algú ha tingut mai l'esperança de que la nostra batllessa mira de veres pels ciutadans de la nostra ciutat en compte de pels interessos econòmics de la burgesia, que es vaja desencantant.
